Als seus Llocs!

Vaig néixer el 22/08/1981 a Olot (Girona). Tal com jo ho recordo, i confirmat pels meus familiars, vaig passar la meva infància entre partits de futbol, anades i vingudes amb bicicleta o monopatí i alguna que altra entremaliadura, la qüestió era no estar ni un segon quiet i passar el màxim de temps possible a l'aire lliure.

Al col·legi Sant Roc va ser on em vaig iniciar a l'educació física, o com l’anomenaven en aquell temps “gimnàstica”, i recordo que allò que més em fascinava era tot allò que tenia relació amb l'esforç físic en general i el futbol en particular.

Gràcies al club de futbol del meu barri (Club de Futbol Sant Roc) vaig tenir la meva primera experiència amb la competició i amb l'esport col·lectiu en passar a formar part de l'equip d’alevins de futbol sala i, posteriorment, saltar al futbol 11 amb els infantils. 

imatge de Xavi i Enric, el seu guia, preparats per a la sortida d'una sèrie de 100 metres







Llestos!

Si bé els meus pares ja em van detectar un problema de visió al poc temps de néixer, jo era totalment aliè a això, ja que seguia compartint tot tipus d'activitats al costat dels meus amics. “Retinosi pigmentària” va ser el diagnòstic de diferents oftalmòlegs que em van visitar, pel que sembla una patologia que podia ser d'origen genètic i de caràcter degeneratiu, malaltia de la qual vam tenir molta més informació quan gràcies a la meva tutora d'EGB vam contactar amb l'ONCE (Organització Nacional de Cecs Espanyols).

Després d'afiliar-me a l'ONCE i ser més conscients de la malaltia, gràcies al suport dels meus pares, familiars i sobretot dels amics, vaig seguir la rutina normal d'un noi de 14 anys, vivint totes les alegries però també les dificultats pròpies de l'adolescència. L'ONCE em va proporcionar una professora de suport, a la qual ara reconec tota la seva ajuda, ja que en aquell moment la veia més com un obstacle. Carme Ayats ens va informar a mi i als meus pares de tots els serveis que oferia l'ONCE, entre ells una gran varietat d'estudis i activitats d'integració laboral, encara que com no podia ser d'altra manera, jo vaig tirar cap a la meva banda: l'esport!

A l'edat de 16 anys, amb l'ESO cursada i un títol de grau mig en Gestió Administrativa obtingut a l'IES Bosc de la Coma, vaig prendre al costat dels meus pares una de les decisions que més influirien en el meu futur; no va ser fàcil, però de nou, entre tots, gestionàrem la situació amb molta il·lusió. A causa d'una gran pèrdua de visió, la meva pròxima destinació seria la gran ciutat, doncs em dirigiria al CRE (Centre de Recursos Educatius) Joan Amades de l'ONCE a Barcelona, on -per estrany que sembli- vaig haver d'acostumar-me a tractar amb persones cegues i deficients visuals, ja que, fins aquest moment, amb l'única persona d'aquestes característiques amb la qual m'havia relacionat era amb mi mateix.

El mes i mig que vaig estar a la residència va ser molt fructífer perquè vaig aprofitar per aprendre braille i endinsar-me en el món de la tiflotecnologia, conjunt d'aparells i adaptacions informàtiques per a persones cegues o deficients visuals. L'altra cosa que vaig fer en trepitjar el centre va ser posar-me en contacte amb Antonio Blanco -un dels professors d'educació física- amb una idea molt clara: fer atletisme! Després de la pèrdua de visió, la pràctica del futbol ja no m'atreia tant i, no obstant això, la imatge de Carl Lewis saltant i corrent als Jocs Olímpics de Barcelona 92 no deixava de fer-se més present a la meva ment. 

imatge de Xavi i Enric,  el seu guia, en plena sèrie de 100 metres llisos, defensant els colors del Futbol Club Barcelona







Ja!

Antonio Blanco em va posar en contacte amb Miguel Ángel Torralba -el meu actual entrenador- i, al finalitzar el mes i mig a la residència, vaig passar un any a cavall entre Olot i Barcelona compaginant la continuació del meu aprenentatge amb els entrenaments d'atletisme. L'any 1998, em vaig instal·lar a l'Hospitalet de Llobregat al costat d'amics de tota la vida en un pis d'estudiants per realitzar un curs de telefonia i màrqueting al ja conegut CRE Joan Amades, fet que em va permetre poder-me dedicar més profundament al meu hobby amb molt bons resultats i vaig participar al meu primer campionat internacional!

A causa de la meva reduïda visió, es va incorporar a la meva vida una persona essencial per poder realitzar atletisme, Sergio Segón, el meu primer guia. Amb ell vaig assistir al campionat d'Europa de Lisboa l'any 1999; una quarta posició als 100m va fer augmentar les meves ganes de seguir competint i de superar-me a nivell personal, tant a la velocitat com al salt de llargada i triple salt. Antonio Delgado va ser el meu guia entre els anys 2000 al 2004 i amb la seva ajuda vaig participar als meus primers Jocs Paralímpics a Atenes. Posteriorment, Raül Sabaté es va convertir en els meus ulls dintre de la pista, amb el qual vaig poder preparar totes les competicions fins al 2008, inclosos els Jocs de Beijing, on vaig guanyar la meva primera medalla paralímpica.

imatge de Xavi amb Raul Sabaté,  el seu guia amb el que va preparar les paraolimpíades de Beijing 2008







La cursa continua!

A dia d'avui i amb l'ajuda del meu actual guia, Enric Martín, i el meu entrenador, Miguel Ángel Torralba, la meva il·lusió continua tan intacta com al principi. Afronto cada entrenament, cada repte i cada campionat amb el mateix anhel i passió com quan em vaig calçar les meves primeres sabatilles d'atletisme.

Actualment compagino el meu treball com teleoperador a la centraleta dels SS.CC. de “la Caixa” amb els meus entrenaments: 6 dies a la setmana i una mitjana de 3h diàries a les instal·lacions del complex esportiu Hospitalet Nord, la residència Blume, el C.A.R. de Sant Cugat i algun cap de setmana al parc atlètic dels tossols a Olot.

La temporada 2005-2006 vaig fitxar per la secció d'atletisme del F.C. Barcelona i defenso els colors blaugrana des de llavors. Formo part del pla ADOP gestionat pel comitè Paralímpic Espanyol i també estic considerat com a esportista ARC (Alt Rendiment Català) per la Generalitat de Catalunya.

M'agradaria agrair en primer lloc als meus pares i germans així com als meus amics més propers el suport que m’ofereixen dia a dia, però sobretot aquell que m'han aportat tot aquest temps enrere, ja que sense la seva ajuda hagués estat impossible arribar fins a on he arribat. I no em puc oblidar dels meus fills Egara i Marc representen la meva principal motivació per afrontar els entrenaments i competicions.

Imatge on apareixen els logotips dels patrocinadors MANXA, Powergym, La Finestra sul Cielo, JPS English School i Meikin que ja s’han afegit al Projecte XP i Paralímpicos com a estament oficial.